Hi ha un Puig i Cadafalch polític, president de la Mancomunitat de Catalunya del 1917 al 1925; un altre d'arqueòleg i expert en art romànic, promotor de l'excavació de les ruïnes d'Empúries. Hi ha també el que va ser director de l'Institut d'Estudis Catalans. I per descomptat, un dels arquitectes i urbanistes més prolífics de la primera meitat del segle XX.

El mataroní, peça clau en la configuració del nacionalisme català, va ser l'artífex modernista d'edificis tan coneguts com la Casa Amatller, la Casa Martí (els Quatre Gats), la Casa Terrades (Casa de les Punxes) o la Casa Macaya. En totes elles s'hi reconeix la marca d'un autor sempre inspirat en les formes tradicionals de les cases pairals catalanes, l'estil gòtic i la influència de les corrents del nord d'Europa, i on l'ús de nous materials com ara l'obra vista, la rajola i el ferro forjat, embolcallen els edificis d'un aire neomedieval.

Trobem altres edificis de gran valor arquitectònic obra de l'arquitecte Puig i Cadafalch, distribuïdes per diferents barris de la ciutat, com la Casa Serra (Rambla Catalunya, 126), seu de la Diputació de Barcelona o la Casa Muely Afid (Passeig de la Bonanova, 55), un edifici de conte, envoltat de jardí i seu del Consolat de Mèxic o la Casa Pere Company situada al carrer (Buenos Aires, 56), on s'allotja el Museu i Centre d'Estudis de l'Esport Doctor Melcior Colet.

Mestre també de l'arquitectura industrial amb exemples tan destacats com la fàbrica Casaramona (CaixaForum), Josep Puig i Cadafalch va evolucionar del modernisme a una arquitectura cada cop més racional que culmina en la seva darrera etapa noucentista i monumental. L'exemple més evident és la urbanització de la plaça Espanya com a entrada a l'Exposició Internacional del 1929.