Eixample

L’any 1888 Barcelona organitzava l’Exposició Universal. Com a porta d’entrada a la fira, situada al Parc de la Ciutadella, s’aixecava l'Arc de Triomf. Un monument de forma i proporcions clàssiques però d’acabats escultòrics i decoratius, trencadors i plens de simbolisme, que constitueix una de les icones de la ciutat.

Al capdamunt del Passeig Lluís Companys sobresurt, altiu, l’Arc de Triomf. Porta d’entrada a l’Exposició Universal de 1888, l’arc encapçalava l’aleshores Saló de Sant Joan, el passeig que menava fins el recinte firal del Parc de la Ciutadella. L’arquitecte Josep Vilaseca va concebre una obra de tarannà i proporcions clàssiques com a al•legoria del respecte de Barcelona cap a les nacions i províncies participants a l’Exposició. Com a contrapunt, Vilaseca va optar per bastir el monument amb obra vista i dotar-lo de decoracions escultòriques que donen al conjunt un aire plenament neo-mudèjar, un estil de moda a l’Espanya de l’època. La combinació de l’ús del maó amb el conjunt de frisos que envolten l’arc, el converteixen en una peça singularment bonica.

Una mirada detallada a aquest portal ens fa comprendre que l’Arc de Triomf constituïa la porta d’entrada a la modernitat de la Barcelona de finals segle XIX. D’una banda, el fris orientat cap el passeig de Sant Joan representa Barcelona rebent les nacions. De l’altra, es veu com la ciutat lliura els guardons als participants a l’Exposició. Els relleus laterals simbolitzen l’Agricultura i la Indústria, a un costat, i el Comerç i l’Art a l’altre. I damunt l’arc, els escuts de les 49 províncies espanyoles són presidits per l’escut d’armes de Barcelona.

Un cel caigut es reflexa en les formes ondulants que neixen de la gespa del Parc de l’Estació del Nord, en un joc subtil amb la superfície natural. És el conjunt escultòric amb el qual Beverly Pepper va decorar el nou parc nascut als terrenys de l’antiga estació del ferrocarril.

La natura és el llenç, i la terra el material escultòric. Sorgia així, l’any 1991, la proposta decorativa que l’artista americana Beverly Pepper va portar a terme per decorar, amb la col.laboració dels paisatgistes Carme Fiol i Andreu Arriola, el nou Parc de l’Estació del Nord. D’aquesta manera s’iniciava un nou concepte d’entendre els parcs urbans, on l’escultura integrada a l’espai natural cobrava especial importància.

En aquest cas el disseny del parc situat en els terrenys de l’antiga estació del ferrocarril, donava l’oportunitat a Pepper de desenvolupar un concepte deliciós. Així, el cel caigut s’emmiralla als mosaics que cobreixen les protuberàncies nascudes entre trams de gespa. Petites pedres de ceràmica de colors clars i transparents, a mode de trencadís, permeten el reflex blau clar del quasi sempre lluminós cel barceloní. El blau representa el cel i el mar, els elements protagonistes de la ciutat, i el mosaic recorda a Gaudí i li fa un homenatge, tot entroncat-se amb els trencadissos del Park Güell. Pepper va fer néixer una escultura que encaixa perfectament amb l’entorn recuperat del parc, on la combinació de les formes ondulants i blavoses del mar i el cel contrasten amb el verd de l’herba.

L'Auditori, situat a l’Eixample i amb 42.000m2 edificats, és un dels principals centres musicals de Barcelona. La gran Sala Pau Casals, tota de fusta, té una capacitat per a 2.340 persones i una acústica excepcional. Podrem comprovar-la gaudint d'una gran varietat d'estils musicals, des de la música simfònica fins al rock i la cançó d'autor.

El complex de l'Auditori és obra de Rafael Moneo, un dels arquitectes espanyols més reconeguts internacionalment. Va ser inaugurat el 1999, i s'ha convertit des de llavors en focus de la vida musical de Barcelona en els camps de la divulgació, la docència i la recerca. L'Auditori consta en primer lloc de tres sales de concerts d'acústica impecable, cadascuna batejada amb el nom d'un músic català: la sala simfònica o Sala Pau Casals, per a 2.340 espectadors; la Sala Oriol Martorell per a 600 espectadors, i la Sala Tete Montoliu per a 400. El complex inclou també el Museu de la Música, l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) i la seu de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Tots aquests espais estan ubicats al voltant d'un atri central, on trobarem una de les joies de l'edifici: la monumental llanterna cúbica de vidre decorada amb pintures ratllades de Pablo Palazuelo.

L'Auditori és la seu del Festival de Músiques Contemporànies de Barcelona, i programa cicles de música simfònica, de cambra, antiga, del món, coral i moderna. També ofereix programes educatius, de suport a joves artistes i d'apropament de la música als col·lectius més desfavorits.

Els voltants de la plaça de les Glòries dibuixen una zona sorprenent i amb molts atractius. A la presència imponent de la Torre Agbar, i d'equipaments culturals de primer ordre com el TNC, l'Auditori i el Museu DHUB, se suma el nou mercat "Encants Barcelona", un microcosmos que val la pena descobrir.

Des de setembre de 2013, el tradicional mercat conegut com "Encants vells" o Fira de Bellcaire s'ha traslladat a l'altra banda de la plaça de les Glòries, a un solar de planta triangular entre el carrer Castillejos i l'avinguda Meridiana. Instal•lat sota una pèrgola gegantina d'alumini i zinc, el sostre de mirall que serveix d'aixopluc als centenars de parades es converteix en un calidoscopi d'articles a la venda i de compradors curiosos.

La nova estructura ultramoderna, disposada en diferents nivells i sempre en contacte amb l'espai exterior, recull l'esperit més genuí del vell mercat d'ocasió. Els crits de reclam dels venedors, l'art del regateig i l'amuntegament dels objectes més impensables, no deixen lloc a la nostàlgia.

Per als amants del col·leccionisme i de les gangues al millor preu, els "Encants" són un univers d'oportunitats. Mobles i estris antics, llibres i discos vells, roba i complements de segona mà al més pur estil vintage, es barregen amb tota mena d'articles que van des de les antiguitats fins les últimes novetats en il•luminació, aixetes o petits electrodomèstics. Els bars i restaurants del mercat són el complement ideal per gaudir d'una atmosfera popular i copsar la identitat més barcelonina, aquella que sap fusionar tradició i modernitat.

Un parc petit però deliciós, assoleiat però amb espais per prendre l'ombra, senzill i complex alhora, situat a l’Eixample de Barcelona. Una joia artística que combina l'orografia del terreny amb l'art, donant lloc a un parc d'extremada delicadesa, on les formes decoratives faran del passeig per les extensions de gespa un plaer pels sentits.

Aprofitant els terrenys allibertats al voltant de l'antiga estació ferroviària del Nord, tancada l'any 1972, els arquitectes Andreu Arriola, Carme Fiol i Enric Pericas van concebre un parc d'unes cinc hectàrees, on hi ha prou espai per les esplanades de gespa i per les arbrades. L'escultora nord-americana Beverly Pepper va donar forma decorativa i personalitat a una zona verda, finalment inaugurada el 1988 i ampliada el 1999.

L’art amb les seves escultures i fanals neixen de les línies naturals del parc i s'hi combinen amb naturalitat. D'una banda, a la part d'ombra, unes grades en espiral ens permeten el descens entre els arbres; de l'altra, a les extensions d'herba, unes protuberàncies que casen amb el terrenys, volen representar un cel caigut, fet de petites peces de ceràmica vidriada de color blau cel. Precisament "Cel caigut" és el títol d'aquest conjunt escultòric de l'artista Beverly Pepper, clarament inspirat en l'estil gaudinià. Tot plegat dibuixa una superfície de línies diàfanes i clares, on el verd de la gespa contrasta amb el blau del mosaic, tot proposant-nos una contemplació plena i activa. El parc és, a més, espai de comunicació entre edificis de Barcelona com ara l'Auditori, el TNC i l'Arxiu de la Corona d'Aragó.

El TNC, Teatre Nacional de Catalunya situat a l’Eixample de Barcelona, ocupa un gran edifici en forma de partenó dissenyat per Ricard Bofill. Compta amb tres sales de teatre diferents, amb capacitat per a 900, 400 i 300 persones respectivament. La seva programació combina el teatre clàssic autòcton i universal amb propostes de dansa i dramatúrgies contemporànies.

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC), es va inaugurar l'any 1996 a Barcelona. L'edifici, concebut per l'arquitecte Ricard Bofill, ocupa una superfície de 20.000m2 i està cobert per un sostre a dues aigües que es recolza sobre 26 columnes de 12 metres d'alçada. L’edifici en conjunt recorda vivament la majestuositat imponent d'un temple grec, impressió accentuada per les blanques escales d'accés davant la zona enjardinada d'entrada, amb palmeres i oliveres. Aquest espai exterior, anomenat Plaça de les Arts, es fa servir en ocasions com a escenari a l'aire lliure.

Un cop dins l'edifici podrem visitar l'ampli vestíbul, concebut com una gran plaça pública coberta, tancada amb vidre, climatitzada i amb vegetació interior. Unes escales mecàniques i un ascensor de vidre ens podran dur al restaurant, que ocupa 1.000m2 precisament al damunt de la platea de la Sala Gran. L'aforament d'aquesta sala és de 900 localitats, disposades seguint el model d'un amfiteatre clàssic, cosa que garanteix la màxima visibilitat des de tots els seients. El TNC es completa amb la Sala Petita (300 localitats), un espai flexible que pot acomodar diferents tipus de relació públic-actors, i la Sala Tallers (400 localitats), situada a l'edifici annex, on es troben els grans tallers d'escenografia del teatre.

El perfil de Barcelona va incorporar l'any 2003 una nova silueta: la d’un enorme cilindre que sorgeix de la terra i apunta cap el cel, amb una superfície de vidre on es reflecteixen els colors de la Mediterrània. La Torre Agbar és un dels símbols de la Barcelona contemporània.

Fruit de la col·laboració entre l'Atelier Jean Nouvel i l'estudi b720 de Barcelona, naixia el nou símbol de Barcelona, a la Plaça de les Glòries, l'any 2003. Com un guèiser que brolla de la profunditat de la terra, la Torre Agbar, seu de les oficines centrals del Grup Agbar, atrau l'atenció pel seu perfil característic. Amb 144 metres d'alçada, és un mirador imponent sobre la nova Barcelona. L'arquitecte francès Jean Nouvel va tenir en compte l'espai on es troba a l'hora de concebre-la; per això la seva forma recorda la muntanya de Montserrat o les formes gaudinianes de la veïna Sagrada Família. També va pensar en l'aprofitament de l'energia solar i l'aigua freàtica per reduir el consum energètic.

Amb una base de planta ovoïdal quasi circular, l'interior de la torre és un gran espai diàfan sense pilars. La façana exterior actua com un gran mur cortina fet de làmines de vidre que recobreixen tot l'edifici. Aquestes làmines, amb forma de persianes graduables, tenen diferents colors: a la part inferior els més càlids, com el vermell, que poc a poc es van refredant cap el blau i el blanc al capdamunt. De nit, quan la torre s'il·lumina de color, llueix amb especial bellesa.