Què visitar / Zones d'interès / Sants-Montjuïc

Sants-Montjuïc

El districte de Sants-Montjuïc és el més extens de Barcelona, amb una superfície de 2.090 hectàrees, que representa gairebé la cinquena part del terme municipal. Aquesta heterogeneïtat del territori es tradueix en una gran diversitat social i humana.

Per sobre de la Gran Via, s'estén el nucli històric de Sants, un vell nucli rural que es va desenvolupar extraordinàriament durant la primera meitat del segle XX quan s'hi van instal·lar vapors i altres indústries i comerços i que, com va passar amb una altra poblacions de la plana, el 1897 va ser annexionat a Barcelona.

Per sota de l'avinguda del Paral·lel i sobre les faldes de la muntanya de Montjuïc es troba el Poble-sec. El caràcter popular i una llarga tradició en teatre i music-hall són algunes característiques distintives d'aquest barri de Barcelona, on encara es conserva un dels refugis antiaeris construïts pels mateixos veïns durant la Guerra Civil.

Però si hi ha alguna cosa distintiva en aquest districte és sens dubte la muntanya de Montjuïc, que amb els 185 metres d'altura i la típica forma de penya-segat que s'enfonsa al mar, ha estat perfil i símbol de la ciutat des de l'antiguitat clàssica i un balcó privilegiat sobre Barcelona. A més, l'antic Mont Jueu –això significa Montjuïc en català–, anomenat així pels terrenys que aquí va comprar la comunitat sefardita de la Barcelona medieval per enterrar els seus difunts, ha estat proveïdor essencial per a la configuració de Barcelona, ja que de les seves pedreres va sortir el material, la pedra de Montjuïc, amb el qual els romans van erigir Barcino i els cristians, icones de la ciutat medieval com Santa Maria del Mar.

D'altra banda, Montjuïc ha estat i és una talaia privilegiada sobre Barcelona. Des dels innombrables miradors –com el de l'Alcalde, el del Migdia o el sender que els uneix– o des d'algun dels singulars accessos, com l'Aeri o el Telefèric, les vistes sobre la ciutat, el port i el litoral són excepcionals.

No obstant això, la seva urbanització i transformació no va tenir lloc fins a temps recents, quan, a principis del segle XX, l'Ajuntament va decidir celebrar en els seus terrenys l'Exposició Internacional de 1929. D'aquesta època data la plaça d'Espanya, la Font Màgica, el Palau Nacional seu del Museu Nacional d'Art de Catalunya, el visionari Pavelló Alemany de l'Exposició creat per Mies van der Rohe, o el Poble Espanyol. I, amb la celebració el 1992 de la XXV Olimpíada a Barcelona, es va restaurar l'Estadi Olímpic, inaugurat el 1929, i es va completar l'Anella Olímpica amb edificis tan singulars com el Palau Sant Jordi (Arata Isozaki) o la Torre de Comunicacions (Santiago Calatrava).

Si a tot això hi unim altres equipaments culturals com el CaixaForum o la Fundació Miró, o els nombrosos jardins de diferents èpoques i temàtica que jalonen la muntanya de Montjuïc, tenim un gran espai de participació ciutadana, d'art i cultura, d'oci i esports, de fires i congressos, de jardins i itineraris per la natura.

També us pot interessar